A grans trets es pot dir que existeixen tres tipus de museïtzacions del patrimoni subaquàtic:

• Ex-situ: Les restes són trasllades a un museu tradicional.
• In-situ: Preservació del lloc arqueològic al mateix lloc.
• Virtual: Realitzar un visita virtual del lloc.

 

Cal esmentar que aquesta divisió no eximeix de poder fusionar-les entre elles, com crec que serà la tendència en el futur.

En els següents apartats consideraré les tres diferents propostes explicant en que consisteix i les raons, els pros i contres de perquè s’han d’utilitzar. Per últim llistaré diferents casos i els comentaré un per un.

 

La més coneguda i emprada fins els nostres dies seria el cas del museu tradicional. Excavar, documentar el jaciment, i sempre que sigui possible, extreure’l per mostrar-lo al món.

El museus es converteix en una eina de sensibilització, prenent virtualment el lloc real del jaciment traslladant-ho a un lloc tancat.

No són pocs el museu importants que exposen material arqueològic extret de ruïnes i restes submergides. Entre les exposicions i museus de més renom la UNESCO ens destaca els següents.

 

Raons per conservar ex-situ

Si bé la construcció d’un museu comporta un desemborsament econòmic molt gran que no tots els Estats estan disposats a fer, d’altra banda és una opció no tant exclusivista que solament vagi dirigida al turisme cultural amb cert nivell social-econòmic (com és el cas del jaciments in-situ, no tant accessibles i visitables per a tothom), sinó que el ventall de públic s’obre tant a escoles com a la gent del barri on s’instal·larà el museu. L’obertura d’un museu sempre va dirigida al gran públic, en canvi la conservació in-situ no sempre està dirigida a tots el públics.

Així doncs, la part positiva d’aquesta tendència es trobaria també en el desenvolupament d’una zona. Molt museus dinamitzen barris i activen sinergies que, sinó cauen en el perill de la gentrificació, possibilita que els habitants d’un barri puguin gaudir les millores econòmiques i urbanístiques que un museu por arribar aportar a un barri.

Si es decideix no construir un museu i traslladar les restes a un museu ja existent, s’ha de ser conscient de les limitacions espacials i financeres que comportarà aquesta decisió.

Un dels desafiaments que presenten la museïtzació d’aquests jaciments en llocs tancats es que no pot combatre amb la mística del lloc submergit on es trobaven, no poden recrear l’esperit del lloc que molts museòlegs promocionen (Viel 1995). Per això s’han de intentar fer atractiva una visita recreant mitjançant tots el medis possibles. Tenim el cas de l'exposició "Emmers vol verhalen" ("Des seaux pleins d'histoires"), es van utilitzar perfums per recrear l'atmosfera marítima (Vinson 2008:43). També hi ha altres formes d'informar al públic fora del marc de les exposicions tradicionals. Les noves tecnologies acompanyades de suports digitals permeten crear atmosferes màgiques i fer que dins del museu apareguin objectes, llocs o ambients.
Hologrames i projeccions tridimensionals ens submergeixen en un univers gairebé palpable que ens faria sentir part d’ell, d’estar en el lloc real del jaciment.

En canvi un dels arguments en contra d’aquesta preferència museològica és la problemàtica que ens trobem vers la conservació, especialment si el museu no ha estat construït ex-profeso. Tenim els exemples d'embarcacions tan gegantines com el Vasa suec o el Mary Rose anglès, que vint anys més tard de la seva extracció de l’aigua, la conservació d’aquests dos vaixells segueix sent font d'inquietuds. El Mary Rose és fins i tot ruixat de forma permanent amb un fluid conservador destinat a rentar la sal que corroeix la fusta del seu casc. El cost d’aquestes operacions de conservació és astronòmic, en termes no només de diners, sinó també d'hores de treball. Actualment, les restes exposats segueixen costant molts diners, fins i tot quan s'han convertit amb el temps en vitrines del patrimoni cultural subaquàtic que atreuen una onada de visitants.

 

Exemples de museïtzacions ex-situ  (museus)

• Vasamuseet: El rescat del vaixell el 1961, enfonsat davant les costes d’Stockholm el 1628, conduirà a un projecte monogràfic de museïtzació espectacular que no solament plantejarà reptes inèdits tant en matèria de conservació de materials orgànics extrets d'un mitjà aquàtic salí i com des d'un punt de vista museològic, sinó que representarà una aposta sorprenent quant a l'accés del públic a aquest patrimoni amb 22 milions de visitants des de la seva inauguració fins el 2005 .

• Museu d'Arqueologia Submarina de Bodrum: establert des de 1964 al Castell dels Templers de Bodrum, s'ha convertit en un dels llocs turístics més visitats de Turquia. L’any 1995 va rebre la menció especial a Museu Europeu de l'Any. Dintre seu alberga diferents derelictes del mar Egeu, que daten de l'edat del bronze a l'època medieval (Gelidonia, Yassi Ada i Serce Limani, en particular). “El castell medieval de Bodrum (Turquia) va ser transformat en museu l’any 1961 amb Haluk Elbe com el seu primer director. Tot i que en realitat, va ser l’any 1959 quan es va realitzar la primera exposició permanent del castell. Aquests primers objectes constaven d’àmfores i objectes extrets de les aigües per immersions d’exploració fetes per Peter Throckmorton, Mustafa Kapkin i la Honor Frost l’any 1958. D’aquesta manera, trobem que en l’actualitat el Castell-Museu d’Arqueologia Submarina de Bodrum conté una valuosa col·lecció d’objectes extrets de les aigües que engloben diferents èpoques des de l’antiguitat a l’edat medieval, època en la qual es construí el castell amb restes procedents de una de les set meravelles del món antic: El Mausoleu d’Halicarnàs” (Domínguez 2009:16)

• Museu Nacional d'Arqueologia a Espanya (ARQUA): L'exposició permanent del compta amb unes bigues de fusta del segle VII aC provinents d'un naufragi fenici, el Mazarrón I, descobert prop de Cartagena. Juntament amb el Mazarrón II, que es conserva in situ, proporcionen informació molt útil sobre la construcció naval fenícia. El museu té el seu origen en l’antic Patronat d’Excavacions Arqueològiques Submarines, creat a Cartagena l’any 1970 i embrió del posterior Centre d’Arqueologia Submarina. La intensa feina, desenvolupada al llarg de molts anys, va fer possible la creació de la primera seu museística, el Museu Nacional d’Arqueologia Marítima i Centre Nacional de Investigacions Arqueològiques Submarines (MNAM-CNIAS), inaugurat a Cartagena l’any 1982. Coincidint pràcticament amb els 25 anys de la fundació del MNAM-CNIAS, l’any 2008 es va inaugurar la nova seu del ARQVA dins el port de Cartagena. L’exposició permanent d’aquest nou edifici es situa sota el nivell del mar i s’articula en dos grans blocs temàtics que donen al visitant una completa visió de la realitat arqueològica subaquàtica. El primer bloc temàtic està dedicat al Patrimoni Cultural Subaquàtic, mentre que el segon bloc, anomenat Mare Hibericum, acull una selecció dels principals materials arqueològics que conserva el Museu. El Museu també posseeix sales per a exposicions temporals, una gran àrea destinada al departament d’educació, amb aules preparades per a desenvolupar tallers en col·laboració amb els centres educatius i un gran espai de 1000m2 destinats a la conservació dels fons no exposats del Museu, així com per poder estudiar-los i restaurar-los. D’altra banda, com a institució cultural l’ARQVA també participa en diversos projectes d’investigacions subaquàtiques, tant nacionals com internacionals. Per exemple, està treballant en l’excavació i consolidació de l’embarcació fenícia de la baia de Mazarrón o en treballs de prospecció arquegeofísica a la baia de Cartagena i La Manga del Mar Menor. A nivell internacional, l’ARQVA participa en els projectes d’ArcheMed, estudis i posades en valor del patrimoni cultural   subaquàtic de la mar Mediterrània; així com, en la creació de la Ruta del Patrimoni Arqueològic Marítim d’Espanya i Portugal i molts més.

• Latenium: Dissenyat per a tots els públics i distingit amb el Premi Museu del Consell d'Europa, és el major museu arqueològic de Suïssa. El museu abasta riqueses de temps passats i recents, incloent les morades neolítiques al llac de Neuchâtel.

• Mary Rose: Les restes del navili britànic ha atret uns 4 Milions de visitants i des del 31 de maig del 2013 resta en un nou museu construït expressament per albergar les seves restes i que ha tingut un cost de 27£ milions de lliures esterlines (Twohundredby200 2013). Aquest és l’únic buc de guerra exposat del segle XVI. Fou construït entre els anys 1509 i 1511 i s’enfonsà per casualitat durant un contracte amb la flota francesa l’any 1545. La cerca i redescobriment del derelicte va ser gràcies al treball d’Alexander McKee. La troballa fou gràcies a la utilització del sonar d’exploració i amb la col·laboració del professor Harold Edgerton i John Mills descobriren l’any 1967 una anomalia en fons del mar, davant el port de Portsmouth; una posterior revisió l’any 1968 Alexander McKee pensà que havia descobert el derelicte del Mary Rose. L’any 1971, finalment, després d’una excavació arqueològica realitzada en el lloc on s’havien detectat les anomalies es van trobar amb tres fragments dels ports del Mary Rose. El vaixell fou aixecat de les profunditats marítimes l’any 1982 i fou traslladat a les afores del port de Portsmouth a la base central de la Marina Reial on va ser netejat, restaurat i estudiat. Posteriorment, es va traslladar al Portsmouth Historic Dockyard on s’obrí al públic la seva exposició.

 

• Batavia: Restes d’un vaixell de la Companyia d'Índies Orientals holandesa (VOC) que fou construït a Amsterdam el 1628, i que va naufragar en el seu viatge inaugural, i es va fer famós per la posterior rebel·lió i massacra que va tenir lloc entre els supervivents. És el segon derelicte més antic d'Austràlia (el més antic és el Trial de la Índia Company naufragat el 1622). El vaixell es pot visitar al Western Australian Museum que acull més de 150.000 visitants cada any. S’ha d’esmentar que una rèplica del vaixell del segle XX pot ser visitada a Lelystad, Països Baixos.

• El Western Australian Museum conté dins el seu discurs expositiu una galeria dedicada exclusivament als naufragis. Aquesta es localitza a la ciutat australiana de Fremantle. La Galeria de Naufragis del Western Australian Museum estan reconegudes com el museu marítim principal de l’hemisferi austral. Aquesta sala està situada en una comissaria restaurada construïda per presidiaris que recull esdeveniments característics d’exploracions i naufragis correguts en aquesta costa des del segle XVIII, incloent fustes originals del vaixell holandès Batavia enfonsat el 1629. D’entre totes les galeries d’exposicions la que més destaca per sobre de la resta és la Galeria del Batavia. Aquesta galeria és la part central de la Galeria dels Naufragis i exposa les restes reconstruïdes del vaixell holandès Batavia que fou excavat per arqueòlegs subaquàtics durant la dècada de 1970. Després de molts anys de tractament de les restes per part del Departament de Conservació de Materials, aquestes foren reconstruïdes en la seva posició original i exposades en la Galeria dels Naufragis del Western Australian Museum. A banda de les restes del vaixell, a l’exposició també podem trobar un esquelet d’un dels homes assassinats en les Illes Abrolhos, la façana d’un pòrtic que el vaixell transportava als independentistes australians i molts altres objectes trobats a les excavacions del derelicte.

• Vikingeskibsmuseet: museu situat a Roskilde (Dinamarca) que presenta vaixells de la cultura vikínga que es varen trobar durant unes obres al port, en l’anomenat fiord de Roskilde. Els vaixells van ser enfonsats a propòsit, vers l'any 1000, al costat de Skudelev, obstruïnt la zona navegable i protegint així la ciutat d'invasions enemigues per mar. El museu va ser construït el 1969, al costat del fiord, per albergar els 5 vaixells documentats.

• Bremen Cog o Bremer Kogge: derelicte que data de 1380 i que es documenta el 1962 a Bremen. Avui dia la coca s'exhibeix al Deutsche Schiffahrtsmuseum (DSM-Museu alemany de la Navegació) a Bremerhaven com una de les principals atraccions.

• Nanhai nº 1 (Xina): Un antic derelicte es va rescatar de la costa meridional de la Xina (província  de Guangdong). El Nanhai Nº1, un buc de 1000 anys d’antiguitat, de 25 metres de llarg i 3800 tones de pes, va naufragar durant la dinastia Song (960-1279) i està en bones condicions, va ser descobert a finals dels anys 80 del segle XX per un pescador. Es pensa que conté entre 60.000 i 80.000 peces valuoses. El derelicte es va trobar a la part occidental de la desembocadura del riu Perla, el punt de partida de la ruta marítima de la seda de la Xina, que va enllaçar la Xina amb l’Orient Mitjà i Europa. El derelicte del Nanhai Nº1 s’exhibirà en un nou museu, en el qual hi haurà un aquari amb la mateixa qualitat, temperatura i entorn (Domínguez 2009:13)

D’aquests exemples es pot concloure que principalment podem dividir el museus de patrimoni subaquàtic en dos: Els que són construïts expressament albergar la troballa, o aquells que ja existien prèviament i tenen la capacitat d’exhibir el jaciment.

 

La tendència de la preservació in-situ és cada vegada més freqüent en els jaciments arqueològics i també succeeix el mateix als llocs subaquàtics. Encara que cada cas requereix un modus operandis propi i unes solucions particulars, en general la Convenció de la UNESCO recomana aquesta pràctica.

En el cinquè punt de l’article 2, es  menciona el següent:

“Art 2. (...)

5. La preservación in situ del patrimonio cultural subacuático deberá considerarse la opción prioritaria antes de autorizar o emprender actividades dirigidas a ese patrimonio.” (UNESCO 2001).

Actualment els processos de restauració i conservació fora de l’aigua son massa costosos, i qui sap si amb els anys sorgiran noves tècniques que en el futur ajudin a preservar ex situ el jaciments d’una manera més efectiva que l’actual (especialment els derelictes, donat que trams de ports de moment es descarten d’aquesta tendència).

El principal escull que aquesta opció presenta es que no és tan accessible a aquelles persones que no són submarinistes.

 

En primer lloc seria preservar aquest patrimoni per les següents generacions, on gràcies al desenvolupament tècnic, en el futur es pugui realitzar d’una manera més pragmàtica la seva excavació i documentació. Les tècniques i els recursos no són els mateixos fa 30 que actualment, i tampoc seran els mateixos dintre de 30 anys més. Així doncs encara que la investigació i l’excavació ha de continuar, no s’han d’excavar tots a la vegada ni tan sols tenir la impaciència d’excavar ràpidament, a corre-cuita. Com va dir en el seu moment l’arqueòleg Crisman, excavar completament un derelicte en dos mesos significa “practicar la cirurgia amb una serra” (Vinson 2008:28).

Els principals danys provocats als béns culturals es produeixen en el moment en que aquests es submergeixen. Una vegada que els béns reposen al fons del mar o del llac, el procés de deteriorament comença immediatament a reduir la seva velocitat. Mica en mica, passats els darrers anys la seva degradació es fa cada vegada més lenta. Com a norma general aquest procés s’estabilitza al cap de 100 anys. Si el jaciment ha aconseguit sobreviure fins llavors, hi ha possibilitats que perduri encara per molt més temps, llevat que es produeixi una catàstrofe natural o una alteració provocada per l'home.

Actualment es sap que, en contra el que en general es pensa, els materials es conserven millor en un medi humit que en un sec (veure gràfic 1). Així doncs la lògica museològica ens permet dirimir com a primera opció la conservació i museïtzació in-situ. 

Per a la protecció caldrà saber allò que es protegirà, es procedirà a una avaluació no intrusiva del lloc que respongui als interrogants fonamentals, com ara l'extensió del lloc, les condicions ambientals, l'edat dels restes o la presència o no d'un carregament. Optar per conservar llocs arqueològics en el fons del mar en lloc d'extreure aquestes restes influeix en la manera en què els museus tradicionals han tractar els recursos arqueològics subaquàtics.

Gràfic 1: Comparació de conservació entre un medio seco y uno húmedo (Vinson 2008:11)
Nautical ARchaeology Society (NAS) / After Coles

Respecte a la museïtzació, no tots els jaciments subaquàtics es poden fer visitables. La profunditat, les corrents d’aigua, la proximitat al port, són variables que s’han de tenir en compte en la gestió estratègia d’un jaciment subaquàtic. Però per regla general es pot dir que si ha estat possible excavar-ho, es possible fer-ho visitable i practicar un criteris de museïtzació mínims.

La sostenibilitat i l’impacte mínim a l’ecosistema on es troba és primordial en aquest sentit. Si s’apliquen plafons amb planimetries per fer més entenedor el jaciment, caldrà emprar materials no agressius. De la mateixa manera que s’ha de realitzar un pla director sobre la excavació i conservació, s’haurà de fer un altre per la protecció i museïtzació, per així poder establir un document amb objectius i un calendari a seguir.

 

Com protegir físicament el jaciments in-situ

La protecció física ha de satisfer diversos requisits: se suposa que no ha de ser intrusiva (és a dir que no provoqui cap dany al lloc) i que pugui ser retirada si fos necessari, sense descartar mai la possibilitat de futures excavacions arqueològiques. A més, la seva instal·lació també ha ser lo més senzill i econòmic possible.

Una de les formules que s’ha aplicat a Croàcia ha estat l’enreixat a partir de varetes d'acer nerviüt, de 6 mm de diàmetre, i malles d'aproximadament 30 x 30 cm, ha donat els millors resultats. Es fixen blocs de 80 kg en els extrems de la construcció i es col·loquen al voltant falques de forma uniforme per impedir que es moguin. S'instal·len diversos calces de fixació a la roca. El cost d'una estructura semblant per a cobrir una superfície de 200 metres quadrats és de l'ordre dels 8 000 euros. Normalment es deixa una entrada a la part superior de la gàbia i es deixa suficient espai a l’interior per poder moure’s i explorar el jaciment sense afectar-lo (com a mínim dos metres). A més a més les malles d’acer instal·lades permeten admirar el lloc des de l’exterior i la creació de fauna i flora sobre la gàbia no obstaculitza la visió. Aquest és el sistema que s’ha fet servit a les costes Cavtat, al mar Adriàtic. Aquest jaciment abasta 240 m2 i mostra un derelicte del s. IV d.C que transportava unes 1200 àmfores. (Vinson 2008:103).

Altres experiències similars s’han portat a terme a la illa de Rab i a les costes de la ciutat de Novalja, dinamitzen el turisme local i fent d’elles una de les principals atraccions culturals de la zona .

 

Itineraris lliures in-situ

Els llocs situats a poca profunditat, en aigües transparents, també són accessibles en immersió lliure sense necessitat d’un equip de submarinisme amb regulador a demanda.  Aquells que no practiquen el submarinisme poden també descobrir el patrimoni cultural subaquàtic d'una regió navegant o vorejant les costes en un vehicle. Si passen per una zona on es troben restes o llocs arqueològics submarins, tenen la possibilitat de rebre la informació gràcies al GPS dels sistemes de navegació o dels telèfons cel·lulars. Aquest procediment ja s’empra en terra ferma i es podrà estendre fàcilment als llocs subaquàtics. D’aquesta manera es podrien crear visites lliures al jaciment. Les posicions GPS (General Position System) de llocs arqueològics estan disponibles per a ciutats com Split o Niça (entre moltes altres). El Arqueoparque de Malagne, a Bèlgica, va crear un recorregut GPS que uneix als seus diferents llocs arqueològics.

En el món subaquàtic a l’altre banda de l’Atlàntic també es pot visitar a la República Dominicana la reserva arqueològica submarina a la Romana. Aquest complex és un resort que ha dinamitzat la costa d’aquest poble que presenta patrimoni marítim submergit des de l’època de Colon fins al Capitán Kidd.

 

Itineraris guiats in-situ

No sempre cal fer una immersió a l’aigua per visitar el patrimoni subaquàtic submergit. En llocs on la profunditat no sigui molt alta i la visualització del fons sigui possible, es poden realitzar circuits turístics efectuats en vaixells amb fons de vidre Aquesta opció superaria el principal escull que la museïtzació in-situ presenta, donat que un jaciment sota l’aigua no és tan accessible a aquelles persones que no són submarinistes.

La primera experiència d’itineraris guiats per a bussejadors sorgeix vers el 1980  on Edoardo Riccardi i Alessandro Fioravanti la posaren en pràctica a Punta  Gavazzi, en plena reserva natural de l'illa de Ustica (Sícilia, Itàlia) un itinerari arqueològic subaquàtic que permet visitar diferents vestigis de l'antiguitat clàssica, i que inclou, entre d'altres, barres transversals de àncores de plom i àmfores, units per un fil d’ Ariadna i acompanyats de senyals explicatives que oferien al bussejador una visita impressionant.

Després d’aquesta empresa pionera altres experiències similars s’han creat al voltant del món, com el museu submarí. subaquàtic de Sebastos, al port de Cesarea, a Israel, creat el 1991, el de Baia Sommersa a Campània (Itàlia) el 1992,  i recentment el d'Empúries aquí a Catalunya.

 

Exemples de jaciments in-situ

No són pocs jaciments subaquàtics conservats in-situ que són visitables, tant en visita guiada com en visita lliure. Entre la gran quantitat que existeixen, destacarem els següents:

• Projecte de Museu Subaquàtic d’Alexandria (Egipte): En 1998, les autoritats egípcies i la UNESCO van patrocinar una segona missió d’experts internacionals dedicada a examinar les diverses opcions de conservació i desenvolupament dels jaciments arqueològics subaquàtics d’Alexandria. Després de diverses consultes es va arribar a la conclusió de que s’havia de desenvolupar com a museu submarí la Fortalesa de Quait Bey i els jaciments del port oriental. A partir d’aquí, l’any 2006 la UNESCO i el Ministeri de Cultura d’Egipte van organitzar un Taller Internacional per a estudiar la possibilitat de crear un museu subaquàtic. Aquest estudi, es va iniciar l’any 2009, i intentarà determinar si resulta factible construir un museu semisubmergit per exposar el patrimoni de la Bahia d’Alexandria in-situ amb la conformitat dels principis científics i ètics de la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic del 2001 de la UNESCO. Actualment ja hi ha un projecte dissenyat per l’arquitecte francès Jacques Rougerie per a la creació d’un museu subaquàtic de la Bahia d’Alexandria situat al costat de l’actual Biblioteca i que constaria de dues parts: d’una banda una àgora a flor d’aigua, unida a la costa, que albergaria la part del museu dedicada a l’emmagatzematge, estudi i tractament dels vestigis. La segona part, submergida, es veuria gràcies a quatre grans veles que sortirien a la superfície. Els visitants farien el recorregut per un passadís submarí fins arribar a una espècie d’anell amb sales d’exposició temàtiques en les quals es mostrarien els objectes extrets de l’aigua. En el centre de l’anell, un pati subaquàtic mostraria les restes que no es poguessin extreure del fons del mar (Domínguez 2009:14). Aquest és un projecte molt ambiciós i combinaria una museïtzació in-situ amb un exposició, situada fora de l’aigua però a sobre el jaciment.

• Cesarea (Israel): L’antic port de Cesarea va ser construït pel rei Herodes en honor del seu protector romà, Cèsar August. Era un dels majors ports del Imperi Romà quan va ser inaugurat  l’any 10 aC. Situat en la costa mediterrània d’Israel, s’ha convertit avui dia en un museu subaquàtic per a bussejadros que poden nedar seguint les senyals i admirar les restes del famós port: un far en runes, els ciments originals del port romà, àncores, pedestals i un derelicte d’època romana.
• Baiheliang (Xina): Baiheliang és un lloc arqueològic situat a la Xina que va quedar submergit sota les aigües de la presa de les Tres Gargantas. En aquest lloc es troben algunes de les inscripcions hidrològiques més antigues del món, en les quals hi ha registrats 1200 anys de canvis en el nivell de les aigües del riu Yangtsé. La cresta rocosa té 1600 metres de llargada i 15 metres d’amplada i estarà submergida a 30 metres per sota de la superfície quan estigui acabat el dic de la presa. Des del 1994, les autoritats xines que vetllen per la protecció del patrimoni cultural han posat en marxa investigacions sobre la conservació de les inscripcions en pedra de Baiheliang. Es va decidir crear un museu subaquàtic.

• Santuario Marino Nacional de los Cayos de -Florida (Estats Units d’Amèrica): En aquest lloc es va establir un itinerari de derelictes històrics repartits al llarg de les costes de los Cayos de Florida. Els nous derelictes del Itinerari de Derelictes estan associats a la història europea, colonial i americana i compleixen les mateixes funcions en aquest lloc subaquàtic que en els museus terrestres. S’ha elaborat una guia subaquàtica del lloc on s’indiquen les posicions dels derelictes i les boies d’ancoratge, la història i un mapa del lloc i es comenta la fauna marítima que el visitant es pot trobar.

• Kronprins Gustav Adolf (Finlàndia): Declarat parc subaquàtic històric marítim en l’any 2000, el lloc del derelicte del buc Kronprins Gustav Adolf davant el litoral d’Hèlsinki és el primer parc finlandès d’aquest tipus. El buc suec va naufragar enfront de les costes d’Hèlsinki l’any 1788 i les seves restes van se descobertes al 1995. Els bussos poden visitar el derelicte seguint una sonda amb 12 taulons informatius sobre diversos detalls de les restes.

• Lloc dels derelictes protegits (Croàcia): Les autoritats croates han instal·lat gàbies metàl·liques sobre diversos derelictes per protegir-los. Si bé aquesta protecció no pot dissuadir del tot els saquejadors , si aconsegueix impedir el vandalisme, permetent al mateix temps que els bussos visitants gaudeixen del lloc. El sistema de cooperació amb els clubs de busseig locals han tingut molt d’èxit i ha contribuït àmpliament a la conservació d’aquests espais.

• Ustica (Itàlia): Prop de l’illa de Ustica (Itàlia) al mar Tirrè, a 57 quilòmetres al nord-oest de Palerm, es troba l’antiga ciutat submergida de Osteodes, així com algun derelicte i formacions de lava petrificada. L’any 1990, es va crear un itinerari subaquàtic en Punta Gavazzi, Ustica, que permet als bussos l’oportunitat d’admirar els nombrosos llocs d’interès d’aquest espai. La  protecció de que gaudeixen va possibilitar també la conservació dels coralls negres i tortugues (Domínguez 2009:15).

• Derelicte de Wellington (Nova Zelanda): El derelicte de Wellington, a Nova Zelanda, que es troba  entre 23 i 26 metres de profunditat en les aigües de davant l’illa Bay a la costa meridional de Wellington, procedeix d’un naufragi ocorregut el 13 de novembre de 2005. El derelicte ha suscitat l’interès dels bussos, entre els quals ex mecànics de la marina que havien treballat al buc. Davant l’atracció que ha constituït aquest buc més altres llocs similars submergits, l’Associació Arqueològica Marítima de Nova Zelanda està establint in itinerari de derelictes.

• Cenotes Mexicans: Aquestes dolines inundades d'origen kàrstic arriben a ser coves inundades que actualment son possibles de bussejar. Tenint en compte la importancia d’aquestes formacions naturals pels maies[1], recentment, els científics i especialistes en arqueologia, geologia, biologia i altres disciplines han descobert que aquestes esplèndides formacions naturals també són, en certa forma , càpsules del temps que contenen informacions capitals per comprendre els processos geològics i paleontològics , així com diversos aspectes de la cultura i la simbologia dels antics maies de la península de Yucatán (Vinson 2008:108). En diferents cenotes s’han recuperat una gran quantitat d'objectes de ceràmica, obsidiana, jade, cristall de roca, sílex, fusta, tumbaga, or i copal, així com teixits i ossos humans, vestigis de ofrenes al llegendari pou sagrat dels antics maies. 

En Quintana Roo, per exemple, es va trobar al cenote Nai Tucha les restes d'un proboscidi i d'un tapir prehistòric, a Taj Maja els d'un camèlid i a Cancún, Yucatán, els d'una flama i un cavall . No obstant això  el descobriment més sorprenent és probablement el de restes humanes en els cenotes Naharón, Las Palmas i El Temple, el primer, d'una antiguitat de 11.760 anys ± 60 , el segon de 8.050 ± 130 i l'últim de 8 000 anys al menys. De la mateixa manera, en els cenotes Las Palmas i  Aktun Há també s'han trobat vestigis de antigues llars, les mostres de carbó daten de 8941 ± 39 i 9524 ± 84.4 (Vinson 2008:113). Mencionar per últim un dels descobriments més sorprenents de l'època històrica en el cenote Ziiz Há, situat sota el convent de Sant Bernardino de Siena a Valladolid. En aquest es va documentar un arsenal format per no menys de 153 carrabines angleses de els segles XVIII i XIX, així com un petit canó de campanya amb curenya de fusta. Pel que sembla, les carrabines van ser llançades al cenote al març de 1848, durant el tràgic episodi de la destrucció i saqueig de Valladolid pels rebels maies durant la guerra de castes de Yucatán. Les cròniques refereixen que el capità de la plaça havia ordenat evacuar l' ciutat i cremar tot amb pólvora, i és força possible que s'hagin llançat les armes a l'aigua per evitar que caiguessin en mans dels insurgents. (Vinson 2008:115). Per explorar aquestes cavernes s’utilitzen recorreguts marcats per fils d’Ariadna, a més de portar mapes cartogràfics i topogràfic a sobre. La brúixola i un profundímetre (o un ordinador de busseig) en aquest tipus d’immersió són obligatòries, a més de una o dues llanternes (s’ha de tenir en compte que hi ha una gran absència de llum dins d’aquestes coves. Cal mencionar que no tots el cenotes tenen patrimoni subaquàtic, i que molts d’ells ja són una atracció en si per ser patrimoni natural excepcional.

 

La impossibilitat que suposa l’accés a jaciments subaquàtics ubicats a grans profunditats va sorgir aquesta tercera via, l’exposició virtual. És per això que s'han posat en marxa diversos projectes per presentar aquests jaciments al públic a través de reproduccions en 3D que permeten explorar de manera virtual. És possible que, gràcies a la recollida de dades mitjançant vehicles no tripulats (ja siguin autònoms o controlats a distància) equipats amb aparells de sonar i fotogramètrics especialitzats, en poc temps es puguin mostrar diferents jaciments arqueològics submergits a un públic encara més gran.

 

Raons per realitzar exposicions virtuals

Els límits físics que el nostre cos presenta, sumat amb l’entorn hostil on ens submergim, un medi hiperbàric on abunden les corrents d’aigües fortes, l’absència de llum i la temperatura baixa, són constats que s’han de tenir en compte i que provoca que els submarinistes no puguin accedir a molts jaciments subaquàtics ni els arqueòlegs subaquàtics investigar-los directament. Això comporta l’aparició d’aquesta tercera opció. D’altra banda, aquests jaciments estan en perill continu per culpa de les activitats pesqueres o per es perforacions petrolíferes i s’han de documentar abans que sigui massa tard.

En aquest context s’han posat en marxa diversos projectes per a presentar aquests jaciments inaccessibles al públic en general a través de reproduccions en 3D que permeten explorar-los virtualment.

 

Exemples d’exposicions virtuals

• El Projecte Venus: consisteix en l’aplicació d’una metodologia i instrumentació destinada a l’exploració virtual de jaciments arqueològics subaquàtics molt profunds. Aquest projecte vol millorar l’accessibilitat d’aquests jaciments subaquàtics generant unes dades i registres exhaustius per en 3D per a la posterior exploració virtual. Així doncs desenvoluparà una sèrie d’instruments de realitat virtual i realitat augmentada per a la visualització i interacció d’un model digital d’aquests jaciments subaquàtics difícils d’accedir-hi. Aquesta metodologia proporcionarà als arqueòlegs millors dades per a un estudi profund d’aquests llocs submarins. Dins el Projecte Venus s’estan estudiant tres casos de jaciments subaquàtics profunds: 

            Un naufragi  d’una embarcació romana descoberta l’any 1998. Aquest derelicte es troba a 105                                     metres de profunditat davant la costa de Calanques, entre Marsella i Cassis, al sud de França.                                  

            Un túmul de rajoles d’abans del segle XVIII, probablement procedents d’un naufragi, que es troben a 55-58                 metres de profunditat davant de les costes de Sesimbra al sud de Lisboa (Portugal).

            Una zona arqueològica subaquàtica a 36 metres de profunditat davant de la costa oriental de l’illa italiana de             Pianosa. Aquesta zona arqueològica està caracteritzada per la presència d’unes 100 àmfores de diferents             orígens i èpoques.

 

• Proyecte Bahia Brazil: En la seva pàgina web la UNESCO menciona també aquest projecte com a museïtzació virtual del patrimoni subaquàtic. Lamentablement no he pogut trobar cap tipus d’informació al respecte. Pot ser que el projecte s’hagi aturat o que mai comences.